El iode és un dels elements químics que, tot i que al cos el tenim en quantitats molt petites, resulta totalment imprescindible. La seva funció és ben coneguda: fabricar hormones tiroïdals. La tiroide és una glàndula que tenim al coll, envoltant la tràquea i que s’encarrega de controlar moltes funcions del cos mitjançant dues hormones ben característiques. Una és la tiroxina, també coneguda com tetraiodotironina o T4. El número és per indicar que en la seva molècula hi ha quatre àtoms de iode. L’altra hormona és la triiodotironina o T3, que, evidentment, només en té tres d’àtoms de iode.
A través d’aquestes hormones, el cos pot regular el grau de creixement, el desenvolupament del sistema nerviós, la generació de calor, la producció d’altres hormones i un grapat de funcions més. I com que de T3 i T4 en necessitem una certa quantitat, la tiroide sempre està ocupada fabricant-ne. Per això, és important que la dieta inclogui una petita quantitat de iode. De fet en necessitem molt poc, però aquest poc és imprescindible. Sense iode simplement no podem fabricar les hormones tiroïdals.
Habitualment a la sal o alguns tipus de peix ja n’hi ha una petita quantitat amb la que ja en tenim prou per cobrir les necessitats. Només en pobles de l’interior on la sal que consumien contenia molt poc iode es presentaven problemes. Si no hi ha iode, la tiroide es fa més gran i apareix el goll. Una malaltia que es pot prevenir simplement afegint iode (per exemple sal iodada) a la dieta en aquests indrets.
La qüestió és que el iode que prenem s’acumula a la tiroide. Existeixen molts isòtops del iode. El iode normal és el I127, però n’hi ha uns quants més que són radioactius. El més conegut és el I135, que es un dels productes de la fissió de l’urani en les centrals nuclears. Per això, una fuita radioactiva inclou entre tots els elements alliberats, una determinada quantitats de I135.
Si una persona és exposada a la contaminació i el iode entra dins el seu organisme, no es reparteix per tot arreu sinó que anirà a acumular-se la tiroide. Després de tot, el nostre cos no distingeix un isòtop d’un altre. La tiroide simplement anirà fabricant T3 i T4 com sempre, però ho farà amb el iode radioactiu que tindrà emmagatzemat. Aquesta acumulació de radioactivitat en un indret tant puntual del cos facilita molt l’aparició de càncer de tiroides. Un dels problemes greus que van associar-se amb l’accident de Txernòbil.
Però, per una vegada, la solució per prevenir això és relativament senzilla. Si prenem una bona quantitat de iode del normal, omplirem fins a saturar el “dipòsit” on s’acumula el iode a la tiroide de manera que estarà ple i el iode radioactiu no podrà afegir-se. Tot aquest iode que no es pot guardar a la tiroide és ràpidament eliminat per la orina i amb ell marxarà la radioactivitat. Per sort, el iode és molt poc tòxic, de manera que repartir pastilles de iode és una bona mesura per prevenir aquest efecte de la contaminació radioactiva. Cal insistir en que només serveix per aquest efecte en concret. La resta de productes radioactius que contaminin l’aire, però també el terra i sobretot l’aigua ofereixen un ampli ventall de malsons que no s’arreglen prenent cap pastilla.
(Aquest matí despertem amb la notícia d’una nova explosió i una fuga de material radioactiu a Fukushima. Tot sembla indicar que caldrà repartir el iode i també prendre moltes mesures més.)
Gràcies Dan.
