Suposo que de ben petit vaig notar que el meu avi havia seguit els passos del besavi i tampoc en tenia gaire, per no dir gens, de cabell. De manera que molt aviat vaig decidir no amoïnar-me i donar per fet que la calvície havia de ser part de l’estat natural de les coses. I segurament vaig encertar, perquè avui en dia segueixen oferint-se tractaments capilars que prometen exactament el mateix que oferien al meu avi... amb resultats igual de pobres.
El cicle de vida d’un cabell és néixer sota la pell, a partir d’una estructura anomenada fol·licle pilós i que està feta per cèl·lules derivades de l’epidermis. Durant uns 5 anys anirà creixent a ritme d’un centímetre per mes, i al final deixa de créixer, cau i en torna a sortir un altre en el seu lloc.
En un moment donat tenim quasi un 90 % de cabells creixent i poc més del 10 % que estan en fase de degenerar o directament caient. Però per diferents motius, pot ser que el fol·licle deixi de generar nous pèls, de manera que mica a mica en van quedant menys fins que apareix la calvície o alopècia en terminologia més tècnica.
De causes n’hi ha moltes, però la més típica és la que afecta als homes i que es relaciona amb els nivells d’hormones masculines. Sembla que els andrògens no els agraden massa als fol·licles pilosos. De totes maneres, les coses són més complicades i no hi ha una relació directa entre nivells hormonals i caiguda de cabell. La predisposició genètica hi té molt a veure.
Pot servir per consolar als que ho porten malament això de la calvície, però la realitat és que no és exactament cert que sigui un senyal de molta masculinitat per excés d’andrògens.
I el cas és que amb els cabells passa com amb les neurones. Es dóna per fet que una vegada perduts, ja no tornen a sortir. I a l'igual que amb les neurones, ara sembla que això tampoc és del tot cert.
Acaben de publicar un article on uns investigadors han trobat que alterant un determinat gen (anomenat Wnt) es pot fer sortir nous fol·licles pilosos i nous cabells a zones on teòricament estaven desapareguts per sempre. De fet, ho han vist en cicatrius a la pell de ratolins. I aconseguir que surti pèl en una cicatriu semblava impossible, perquè és un teixit dissenyat per tapar ferides, però no per regenerar les condicions inicials.
En realitat, casos de persones calbes a les que un bon dia començava de nou a créixer el cabell sempre n’hi ha hagut. Però eren tant poc freqüents que no es podia generalitzar el que havia passat. Era més fàcil pensar que hi havia alguna situació patològica que s’havia escapat del nostre coneixament mèdic i que causava la caiguda del cabell. Si per algun motiu aquesta patologia subjacent remetia, el cabell podia tornar a sortir.
Però ara ja tenim un nou camí per explorar. Actuant sobre aquest gen es pot fer que algunes cèl·lules de l’epidermis es transformin en “cèl·lules mare fol·liculars” és a dir: en cèl·lules que aniran creixent i modificant-se fins a convertir-se en un nou fol·licle pilós... que donarà lloc a nous cabells.
L’interès clínic naturalment va molt més enllà de qüestions estètiques. Perquè segurament també podrem identificar altres gens que permetin actuar sobre patologies de la pell més importants, com la psoriasi, o les cicatrius, llagues i molt més.
Però el negoci segur que està en prevenir la calvície. En això hi ha molts homes que pagaran el que calgui i sense protestar per tal de mantenir l’aspecte juvenil que dóna una bona cabellera.
Encara falta una mica perquè ho aconsegueixin. Tot just ara hem identificat el gen. Però crec que jo no hi estaré interessat. Ja m’he acostumat a anar amb poc cabell per la vida. I a més, quina mandra haver-me de pentinar de nou!
