Va de riatlles... Pepe

Avui fa dos anys que va morir en Pepe Rubianes a conseqüència d’una “llarga malaltia”. Un eufemisme que encara fan servir alguns medis de comunicació per parlar del càncer de pulmó que li havien diagnosticat feia uns mesos. És curiós com encara hi ha una certa prevenció social a fer servir la paraula “càncer”. Però avui no voldria parlar del càncer, que ja s'està parlant molt últimament, sinó d’allò amb que en Pepe ens va regalar amb tanta genialitat durant tant de temps. El riure.

Amb el riure la veritat és que els coneixements que en tenim són més aviat pocs. Sobretot perquè costa molt definir coses tan abstractes com l’humor. Acudits que fa uns anys feien riure molt ara no tindrien cap gràcia. El que fa riure en determinades cultures no provoca cap reacció en altres. Hi ha persones que tenen el riure molt fàcil i altres que semblen incapaces de riure.

I malgrat aquesta poca consistència, tots coneixem el riure, l’hem experimentat i sabem com n'és d’agradable, com de satisfet i relaxat et quedes després i com de contagiós pot arribar a ser. Malgrat les diferències en els estímuls que el desencadenen, el riure és conegut a tota la humanitat i des de sempre. Aparentment fins i tot els simis tenen comportaments que si no són riure, s’hi assembla moltíssim. Els ximpanzés semblen riure quan estan jugant, encara que fa de mal dir que deu ser el que ells deuen considerar graciós.

De totes maneres, el riure, és una activitat ben humana i per tant, hi ha zones del cervell que participen en la seva gènesi. Hi ha pacients que pateixen diverses malalties o lesions i que, com a conseqüència, han perdut literalment el “sentit de l’humor”. Simplement són incapaços de trobar gracioses situacions que a la resta ens farien petar de riure. Altres, per contra, pateixen situacions que causen brots incontrolats de riure sense cap estímul aparent.

I una altra situació que desencadena el riure s’ha vist en pacients als que feien estimulació elèctrica de diferents zones del cervell, normalment per identificar l’origen de brots epilèptics o coses similars. En ocasions, en estimular alguna zona, els pacients esclataven a riure. Curiosament de vegades afirmaven experimentar la sensació de diversió que associem al riure, però altres vegades simplement reien sense saber perquè ni notar cap diversió. El problema dels investigadors és que sovint costa molt saber de que estem parlant exactament en qüestions tant subjectives.

Per això ara es fan estudis, pocs, amb aparells que permeten seguir l’activitat del cervell en directe. A voluntaris els van mostrar acudits com els dels diaris, en els que uns feien riure i altres no. Comparant les activitats del cervell es podia seguir l’activitat que acaba per desencadenar el riure. Un primer pas ja que, com acostuma a passar, aquests estudis identifiquen on passen les coses, però no pas com ni perquè.

Amb tot això ara ja comencem a tenir clar que el riure pot tenir diferents orígens al cervell. Segons si veiem una situació curiosa, si escoltem un acudit graciós o si mirem una tira còmica s’activaran les zones de processament de paraules, de sorpresa, cognitives o visuals. Però independentment de l’origen, al final s’activa un part del cervell que posarà en marxa els moviments musculars necessaris per riure.

Tot plegat al final fa que alliberem endorfines, les hormones que ens generen sensació de “estar be”. I això és un dels millors efectes del riure. L'activació de les zones cerebrals "de recompensa", les que et fan sentir a gust i que són les que algunes drogues estimulen particularment. I és que després d'una bona riallada et sents genial!

També hi ha qui diu que oxigena i que ajuda a fer exercici. Fins i tot he trobat que pot fer baixar els nivells de colesterol justament per l’exercici associat a les riallades. Una exageració, ja que segons això, qualsevol activitat que impliqui una mica d’esforç (des del sexe fins anar de ventre) podria considerar-se sana per mantenir el colesterol.

El que sembla clar és que el riure podia tenir una important funció en la cohesió social. No podria ser d’altra manera en un comportament que apareix en situacions de relaxació, que s’encomana i que genera “bon rotllo” comunitari.

I després de tot aquest rotllo, haureu notat en el fons he dit més aviat poca cosa que sigui gaire clara. Encara sabem molt poca cosa sobre el riure. Però malgrat la nostra ignorància, sabem com és d'important, el gaudim intensament i valorem molt aquells que el saben generar. Una cosa que en Pepe Rubianes aconseguia literalment sense necessitat ni de parlar!