Una de les anècdotes científiques que trobo millors, l’adjudiquen a Ernest Rutherford, guanyador del Premi Nobel de Química l’any 1908, en referència a un estudiant anomenat Niels Bohr, que posteriorment també va fer història. Diuen que un professor li va demanar ajuda (a Rutherford) per avaluar un alumne (Bohr) al que no sabien si aprovar o suspendre en un examen.
La pregunta que causava el dubte era: ‘Demostri com és pot determinar l’altura d’un edifici amb l’ajuda d’un baròmetre‘. I la resposta de l’alumne va ser: ‘Portar el baròmetre al terrat de l’edifici, lligar-hi una corda molt llarga. Despenjar-lo fins a la base de l’edifici, fer una marca i mesurar. La longitud de la corda és igual a la longitud de l’edifici ‘.
El problema era que no justificava cap coneixement de física, però no deixava de ser correcta, de manera que tant podien posar un zero com un deu.
En Rutherford va proposar donar una altre oportunitat a l’alumne i li va concedir uns minuts més per respondre, advertint, però, que la resposta havia de fer servir els principis de la física. Durant una estona l’alumne no va escriure res però a l’últim moment es va decidir i va escriure: ‘Agafi el baròmetre i llenci’l a terra des del terrat de l’edifici, calculi el temps de caiguda amb un cronòmetre. Després apliqui la fórmula 2h=gt2.
Aquesta resposta satisfeia les expectatives dels professors i li van concedir l’aprovat. Però en Rutherford, en sortir de l’aula el va cridar i li va demanar per quin motiu havia dubtat tant al principi. El noi va dir que el problema era que sabia massa maneres de resoldre el problema i havia necessitat triar-ne una. I tot seguit en va comentar algunes.
Per exemple, agafes el baròmetre en un dia assolellat i mesures l’altura del baròmetre i la longitud de la seva ombra. Si mesurem a continuació la longitud de l’ombra de l’edifici i apliquem una simple proporció, obtindrem l’altura de l’edifici.
Una altre: agafes el baròmetre i et situes a les escales de l’edifici a la planta baixa. Segons puges les escales, vas marcant l’altura del baròmetre i comptes el nombre de marques fins al terrat. Multipliques al final l’altura del baròmetre pel nombre de marques que has fet i ja tens l’altura.
Encara més: Lligues el baròmetre a una corda i el despenges des del terrat al carrer. Usant-lo com un pèndol pots calcular l’altura mesurant el seu període d’oscil·lació.
Però, segurament, la millor manera és agafar el baròmetre per picar amb ell la porta de la casa de l’administrador i, quan obri, dir-li: “Senyor administrador, aquí tinc un bonic baròmetre. Si em diu l’alçada d’aquest edifici, l’hi regalo.”
En aquest moment de la conversa, Rutherford li va preguntar si no coneixia la resposta convencional al problema, és a dir que la diferència de pressió marcada per un baròmetre en dos llocs diferents ens proporciona la diferència d’alçada entre ambdós llocs. La resposta de Bohr va ser que és clar que la coneixia…, però que els seus professors l’havien ensenyat a pensar.
En una altre versió de la història (circula en moltes versions més o menys diferents) la resposta final de Bohr era que estava fart de professors que li ensenyaven com havia de pensar en lloc d’ensenyar-li l’estructura de la matèria. És una mica diferent, però el missatge és el mateix.
De totes maneres, aquesta anecdota se li adjudica a Alexander Calandra, un professor de física que la va publicar en un llibre “The Teaching of Elementary Science and Mathematics”. Si realment ensenyava als seus alumnes a pensar, en lloc d’ensenyar com havien de pensar, segur que era un excel·lent mestre.
Potser és el que ens fa falta avuí en dia, cal recordar que les grans "mentes pensantes"de la Història, es caracteritzaven normaltment, per sortir-se de la norma establerta i pensar, i pensar... En fi, ha d'haver-hi de tot.
Però ensenyar a pensar segurament és més efectiu que no pas dir com hem de pensar.
Qué penseu?
Qué penseu?
