Quin color tens?

Aquests dies m'han arribat vàries propostes sobre temes a tractar en el blog, a vegades amics, pacients, o els meus propis fills, parlem de temes i surten preguntes interessants. Que sapigueu que estic treballant en algunes d'elles, però no hi ha res que em motivi més, que veure gent pensar, qüestionar-se, refutar o "simplement" llegir, sobre qüestions que ens envolten i no volem deixar passar sense saber una mica més d'elles. Fantàstic!, simplement gràcies a tots per demostrar, com diu l'Eduard Punset, que "hi ha vida abans de la mort".
Bé però avui vull parlar sobre un tema que em va preguntar la meva filla l'altre dia, el color de les zebres.
Blanques amb ratlles negres, o negres amb ratlles blanques. Quan mirem una zebra aquesta pregunta, una mica absurda, acostuma a plantejar-se. I en principi podria no tenir resposta. Tenen ratlles i prou. No és necessari donar categoria de principals a unes i secundaries les altres. Però el cas és que aparentment la pregunta si que en té de resposta.

Les zebres són animals negres amb ratlles blanques.

Per saber-ho, hi ha varis camins. Per exemple, podem analitzar els altres animals emparentats amb les zebres. La gran majoria de cavalls i ases tenen un color més aviat fosc. Això no és un motiu de pes, ja que també hi ha cavalls blancs. Però la clau està en tenir en compte un parent extingit de la zebra. El quagga (Equus quagga quagga) era una varietat de zebra que va viure per l’Àfrica fins segle XIX. La història és la de sempre. Es va caçar en excés fins que van aconseguir extingir-la. L’última quagga va morir al zoo d’Amsterdam, l’agost del 1883.

Però el quagga és l’únic animal ja extingit del qual tenim DNA guardat i analitzat. Això ens ha permès catalogar-lo sense dubtes com una subespècie de zebra. I el cas és que el quagga era un animal de color bru, amb unes tènues ratlles blanques al voltant del coll. En realitat, entre les línies blanques, la coloració del mig és més fosca que a la resta del cos, però el cas és que les quagges no són blanques sinó que estan pigmentades. Aparentment les zebres el que han fet és acabar el camí que els quagges ja havien començat.

Una altre manera de treure l’entrellat és mirar el que passa mentre es desenvolupen els embrions de zebra. Al principi son de color fosc i és a mida que la gestació avança que va tenint lloc una pèrdua del color en les zones corresponents a les ratlles blanques.

Altre tema és quina deu ser la finalitat d’un pelatge tant particular. Moltes vegades es diu que es per passar desapercebudes pels seus depredadors. Home! Normalment acostumo a respectar molt el que diuen els experts en cada camp del coneixement, però aquesta em costa molt entendre-la. Una zebra resulta molt visible, en cap cas es difumina la seva figura ni que sigui entre el ramat. I si a mi no em confon, suposo que al seu depredador encara menys.

També és diu, i això ja em sembla més raonable, que poden tenir una funció d’interacció social. Per identificar-se entre elles o coses així. En realitat hi ha més teories, però el cas és que no ho sabem del cert, de manera que ens limitem a especular.

En realitat caldria especificar una mica, perquè hi ha tres espècies diferents de zebres, la comuna, la de muntanya i la de Grévy. Aparentment entre elles poden “divertir-se”, però no poden tenir descendents viables. Cada espècie té un nombre diferent de cromosomes, de manera que les cèl·lules es fan un embolic quan intenten creuar-se.

Lluna i naixements

Hi ha fets que tothom els coneix, tothom ho diu, tothom n’està segur... i malgrat tot, son falsos. I el més divertit és que hi ha dades que ho indiquen, però ningú en fa cas. I, encara més: no és difícil obtenir dades pròpies, però ningú ho fa. Perquè comprovar-ho si tothom ho sap?

Doncs insistiré una vegada més: No és cert que neixin més criatures quan hi ha Lluna plena!

La versió alternativa que també corre pel món de les creences, segons la qual neixen més criatures durant el canvi de Lluna..., tampoc és certa!

Ja se que és una llàstima, perquè això dona un toc certament fantàstic a les coses. La influència dels astres, la màgia de la Lluna, el lligam amb el cosmos... Però les dades són tossudes. Els investigadors que s’han pres la molèstia de calcular-ho han trobat que no hi ha cap relació. I alguns dels estudis inclouen molts naixements. El d'uns metges italians va analitzar 7842 naixements espontanis al llarg de 5 anys (58 cicles lunars). Resultat: “Non significant differences were found in the incidence of spontaneous birth throughout the lunar cycle”.

Altres estudis han identificat una tendència a que neixin mes nens a la primavera, i menys a l’hivern, però poc més. I segurament això és degut a que durant el calorós estiu s’està de millor ànims per al sexe que durant la grisa tardor.

Tampoc tenen gaire lògica les explicacions que es donen per justificar la creença de l’efecte de la Lluna en els naixements. Allò de la força de la marea sobre el líquid amniòtic..., de nou em sap greu trencar l’encant, però és que és una bestiesa per dos motius:

El primer és matemàtic. Podem calcular la força de gravetat que fa la Lluna sobre la mare. I desprès la podem comparar amb la força de gravetat que fa la infermera que te al costat. De veritat: L’infermera té més efecte de marea que no pas la Lluna. I el cas és que no és una cosa opinable. Son números que es poden calcular, cosa que sembla que ningú fa.

L’altre motiu és encara més evident. Que la Lluna sigui plena, o creixent, o nova, tant sols depend de com estigui il·luminada. Però no desapareix! La Lluna segueix allà al cel!

Aleshores, perquè es manté la creença? Suposo que el principal motiu és psicològic.: Ens fa gràcia que sigui així. No deixarem que unes tristes dades ens espatllin un sentiment màgic! Certament, una nit de Lluna plena ens convida al romanticisme, però això és tot (i no és poc!).

Ja se que qui ho creia, seguirà creient-ho. Hi ha coses que no volem canviar. Però sempre recordo que una vegada li ho vaig preguntar a una infermera d'una unitat de neonatologia. La seva resposta va ser clara: “Té molt més efecte sobre el nombre de naixements el que 9 mesos abans el Barça guanyi la lliga, que qualsevol cicle lunar”

Tots els camins porten a Roma

Aquests dies, amb la nominació del nou Papa Francesc I, he estat recordant el viatge que vaig fer, ja fa uns anys a Roma en cotxe (l'economia no donava per més), és una forma de viatjar que, encara que cansada i poc utilitzada en llargs desplaçaments actualment, ens permet veure i gaudir de paratges que d'altra banda ens podrien passar desapercebuts.
Quan tornava, conduint per l’autopista que passa pel sud de França, vaig veure uns panells que em recordaven que transitava per la “via Domítia”. Això és perquè, com passa moltes vegades, l’autopista que passa per Narbona, Beziers i Montpeller segueix l’antic traçat de la via romana.

La via Domítia va ser la principal via que unia roma amb hispania. I te un grapat de curiositats. La primera és el nom. D’entrada no em deia res això de Domítia, però l’explicació es senzilla. Indica el nom del cònsol romà que la va fer construir, Gneu Domici Aenobarb. Aquest militar romà va obtenir una gran victòria contra les tribus de la Gàl·lia i l’any 118 abans de Crist va fundar la colònia de Narbo Martius, on s’hi van instal·lar els veterans del seu exèrcit. Amb el temps esdevindria la ciutat de Narbona i un dels punts de partida de la romanització de la Gàl·lia. (Excepte el poblet d’Asterix, és clar).

La via Domítia estava pensada, com totes les altres vies romanes, per permetre el moviment ràpid de les legions romanes. Però naturalment, de seguida van començar a fer-ne us els comerciants. Disposar d’una xarxa de carreteres com la que van bastir els romans va permetre que el comerç fluís a través de l’interior del continent amb facilitat. Fins aquells temps, les rutes comercials per excel·lència eren les marítimes.

En realitat, la romanització de l’imperi va transcórrer seguint les vies romanes. Quan les comunicacions resulten senzilles, les idees, els sistemes de control i tot el que associem a una societat compacta s’estenen amb facilitat. La única cosa dolenta des del punt de vista dels romans és que també van facilitar, segles després, l’arribada dels invasors bàrbars.

El curiós és que normalment ens imaginem les vies romanes similars a les carreteres amb llambordes que sempre dibuixen. Una obra d’enginyeria magnífica. Però això passava només a prop de les ciutats. La major part de la via romana era feta de terra premsada. Tot i així, no era senzill de fer. Primer calia desforestar el terreny, que prèviament havien triat el més recte i pla possible. Es feien terraplens si calia i es deixava el ferm ben pla. Després marcaven les voreres i dipositaven una primera capa de pedres per donar solidesa al camí. A sobre hi anaven posant altres materials cada vegada més fins i acabaven amb la capa final de sorra o grava fina ben premsada.

El gran problema eren els rius, és clar. Si podien els passaven per zones baixes, però de vegades no hi havia més remei que construir ponts. Uns ponts que encara aguanten avui. Roma, a més d’una extraordinària màquina de guerra també era una gran constructora.

Al llarg del camí hi havia marques que indicaven les distàncies. Les marques, en forma de monòlits de pedra, (com els GR actuals) es situaven cada milla, que era l’equivalent a mil passes. El problema era que segons l’emperador del moment, el pas podia tenir una mida o altre, de manera que per tenir una idea exacta de per on eres t’havies de fixar en la marca i a més en el nom de l’emperador que també estava gravat a la pedra.

En llatí, les carreteres romanes es denominaven via strata. És curiós que en les llengües romàniques fem servir la paraula via per referir-nos a camins mentre que els idiomes del nord d’Europa el que han mantingut són derivats de la strata. Per això parlen de street en anglès, straat en holandès o Straße en alemany. En italià si que han mantingut la strada per a carrer.

Realment, dels romans hem heretat moltes coses. Entre elles, unes molt ben pensades xarxes de carreteres i carrers, i unes paraules per referir-nos-hi.

Pervivència de l'espècie? quina?

Avui com moltes altres vegades faré referència a unes paraules magistrals del gran Daniel Closa, per comentar un altre insult a la inteligència per part de la nostra classe política.
Segons el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, un dels arguments que fa servir per oposar-se al matrimoni gai o, al menys, perquè no gaudeixi de la mateix protecció per part de les autoritats que el matrimoni natural és que “la pervivència de l’espècie no estaria garantida“.

Francament m’he quedat bocabadat. De veritat aquest és el nivell intel·lectual dels que manen? Creu que la supervivència de l’espècie està en perill? I que per defensar-la cal oposar-se al matrimoni homosexual? I que existeix una cosa anomenada “matrimoni natural”? És brutal, perquè pensant una mica en tot això arribem a conclusions inquietants.

L’espècie humana compta ja amb uns set mil milions de persones ocupant el planeta. Mai havíem sigut tantes persones juntes consumint recursos, ocupant espai, generant residus i competint entre nosaltres. Si hi ha alguna amenaça per la pervivència de l’espècie humana precisament és la superpoblació. Una persona que ocupa un càrrec de gran responsabilitat hauria de saber-ho o, al menys, tenir-ne alguna idea, ni que sigui rudimentària. El que en realitat caldria fer és disminuir el nombre global de naixements. En aquest sentit, i si realment li preocupa el futur de l’espècie, precisament hauria d’afavorir coses com el matrimoni gai, que augmenta el grau de felicitat dels seus components i que  disminueix (però avui en dia ja no anul·la) la probabilitat de reproducció. Just el que el planeta necessita!.

A més, segons el seu raonament, que hem de fer amb institucions que promouen el celibat i la castedat? Em pregunto: el celibat dels capellans no el considera una amenaça per la pervivència de l’espècie?

També hi ha això de matrimoni natural… Genial. M’ho guardaré com a definició d’oxímoron, ja que el concepte de matrimoni és qualsevol cosa menys natural. Poques institucions hi ha més directament fruit de la societat i de la cultura humana. El matrimoni ha rebut atacs per moltes bandes al llarg de la història, però tot i així segueix funcionant potser amb petites adaptacions als temps que corren. Agradarà més o menys, però s’ha mantingut durant moltíssims segles, cosa que fa pensar que compleix molt raonablement la seva funció. Quan una cosa funciona té tendència a mantenir-se sense necessitat de massa ministres defensant-la. Però és un concepte lligat a les societats humanes. Al medi natural no existeix aquesta cosa anomenada “matrimoni”.

La gent es casa per molts motius. L’amor és un d’ells, però no l’únic. Comoditat, interessos, tradicions, pressions familiars,… totes aquestes coses són motius que al llarg del temps han empès la gent a casar-se. Però entre ells no hi ha el concepte de la pervivència de l’espècie. Al menys jo no se de ningú que s’hagi casat per mantenir l’espècie. Per tant, potser no cal que el govern hi esmerci esforços en aquest sentit.

En realitat parlem de les declaracions d’un polític i per tant, només cal interpretar-les com un argument fal·laç per justificar la seva ideologia particular. No cal buscar llógica sota arguments pretesament “racionals” perquè només són trampes dialèctiques. Però irrita una mica que ja no es prenguin la molèstia de dissimular-ho amb un mínim de nivell. No puc evitar pensar que si volen reduir les classes de ciències i potenciar la religió és perquè les futures generacions s’empassin aquestes bestieses sense dificultats.

Perquè ben mirat, si fos cert que volgués assegurar el futur de l’espècie no l’hauria de preocupar el matrimoni gai. El que hauria de fer és, mira per on!, facilitar que la gent practiqués el sexe com més millor. Que els fills no representessin una càrrega per les famílies. Que la maternitat no fos un obstacle per les carreres professionals de les dones. Que les empreses no dubtessin per contractar noies en edat de ser mares. I que l’educació de les noves generacions fos de la millor qualitat possible.

Mentre no facin tot això, si us plau, deixin de marejar-nos amb coses com la pervivència de l’espècie. Més que res perquè si ignorem el que diuen i ens fixem en el que fan, no costa gaire imaginar la pervivència de quina espècie vol garantir.

Un dels moments cabdals del nou testament és el Sant Sopar. El vespre en que Jesús es reuneix amb els seus deixebles per sopar, deixa alguns dels darrers missatges i instaura l’eucaristia. Com passa sovint a la Bíblia, hi ha diferents interpretacions del que va ser exactament el que va passar ja que no tots els evangelis coincideixen del tot. Però això són detalls menors quan el que compta, o el que hauria de comptar, és el missatge espiritual.

La importància del Sant Sopar en la cultura europea queda clara quan ens adonem que segurament és un dels fets més representats en la iconografia al llarg de la història. El quadre del Sant Sopar de Leonardo da Vinci possiblement sigui un dels més coneguts i s’ha imitat en tota mena de imatges de propaganda o de series de televisió. Però la representació pictòrica del Sant Sopar també ha tingut una utilitat més enginyosa. Ha servit per veure com es modificaven els costums alimentaris al llarg del temps.

Per saber el que la gent menjava en determinats períodes històrics podem recórrer a la documentació, al que explicaven els novel·listes o a llistes d’aliments que es puguin recuperar en palaus o castells. Però tot això serà una mica esbiaixat. Normalment aconseguim informació sobre el que menjava la gent de classe alta. El menjar del dia a dia dels servents no és una cosa que es considerés digne de ser esmentada normalment.

Però uns investigadors van trobar una manera indirecta de comparar com canviava la idea del menjar que es tenia al llarg del temps. I el que van fer va ser agafar 52 quadres del Sant Sopar pintats en diferents èpoques entre els anys 1000 i 1800 i els van comparar. L’escena representada és la mateixa, els elements importants també són una constant, però la manera de representar-ho varia molt i és indicatiu del concepte que tenien els autors sobre un sopar en cada època.

Van mesurar la mida dels caps dels assistents al sopar, els dotze apòstols i Jesús, i van treure el valor mitjà. A continuació van mesurar la mida dels plats que hi havia pintats, la dels aliments que hi havia als plats i també la del pa que hi havia a la taula. I tot això ho van comparar amb la mida dels caps, que es feia servir com a sistema de referència. D’aquesta manera es va poder veure que a mida que passaven els segles, la quantitat de menjar i la mida dels plats anava augmentant de manera significativa. Els plats i el menjar augmentaven prop del 70 %, mentre que el pa incrementava la mida en un 23 %.

Això pot indicar que a mida que van passar els segles a Europa es va anar disposant de més menjar i per tant, a l’hora de pintar una taula hi representaven el que seria normal trobar en cada moment. De totes maneres, cal anar amb compte ja que també podria simbolitzar la importància que donaven al menjar en cada període històric. Una cosa és la quantitat real de menjar i l’altra la percepció que tenim del menjar. En tot cas, l’interessant no és tant la mida absoluta del menjar sinó el canvi experimentat al llarg dels segles.

Però sobretot és una manera enginyosa de treure informació sobre costums d’alimentació al llarg dels segles a partir de fonts ben inesperades. Aquest és un d’aquells casos en que personalment em resulta més interessant l’estratègia feta servir pels experimentadors que no pas el resultat de la recerca en si mateix.

Però, per si acava sent un experiment que perduri en el temps, avuí em menjaré una pizza mentre pateixo d'un altre Madrid-Barça i hem faré una foto per que algú ho pugui analitzar en el futur...

Ulls, de quin color?

Una de les primeres coses que notem quan mirem algú és el color dels ulls. Sobretot quan aquest color s’aparta de l’habitual. Per això aquí ens fixem més en els ulls blaus o verds, mentre que als països nòrdics destaquen els ulls marrons.

Però aquesta classificació és massa senzilla. De colors d’ulls n’hi ha molts matisos i tonalitats, igual que els colors de la pell o del cabell. Això és perquè la base fisiològica és la mateixa. La melanina, el pigment que ens dóna el color. Però en el cas de l’ull hi ha unes quantes particularitats força interessants.

El color més freqüent en els humans és un to marronós o castany. El motiu és que la melanina té precisament aquesta tonalitat. I quan parlem d’ulls negres simplement passa que hi ha molta més melanina que l’habitual, de manera que en realitat és un color marró molt fosc. Això és més freqüent per l'Àfrica. I és que els nivells de melanina de la pell, la del cabell i la dels ulls acostumen estar molt relacionats.

Els ulls de color blau són aquells que tenen molt poca melanina. Aleshores la llum pateix refraccions per l’iris i el color resultant és el blau. El color gris és quan ja pràcticament no n’hi ha gens de pigment. I el verd en realitat és quan hi ha una mica de melanina que acaba resultant en una barreja de blau i marró i que sembla verd.

Però el color no és immutable. Al néixer quasi tothom té els ulls blaus o molt clars i fins que no es sintetitza la melanina no s'adquireix el color definitiu. També pot canviar per determinades malalties o per l'envelliment. Curiosament, hi ha algun fàrmac que, com efecte secundari, pot causar canvis en la coloració dels ulls, enfosquint-los. Canvis que poden arribar a ser permanents. I això pot ser un problema estètic important, perquè no hi ha manera de controlar fins on canviaran.

En tot cas, el color dels ulls sempre porta a preguntar-se per les lleis de l’herència. D’entrada cal dir que no es tracta d’una herència regulada per un únic gen, de manera que les coses són una mica més complexes del que normalment es diu. Però en general el color marró és dominant. Cosa que no vol dir que pares amb ulls marrons no puguin tenir fills amb ulls blaus, encara que al revés si que requeriria unes quantes explicacions.

Però el color en realitat no és homogeni en un iris. Si el mirem de prop veurem que hi ha estries, taques, zones de més o menys color... De fet, igual que les empremtes digitals, cada persona té un patró de taques característic i únic. I això té a veure amb l’anatomia del múscul que forma l’iris.

La funció de l’iris és controlar la quantitat de llum que arriba a l’interior de l’ull. La retina té un marge de detecció, per això, si hi ha poca llum interessa aprofitar-la al màxim i en conseqüència l’iris s’eixampla. Pel contrari. Quan hi ha molta llum, que podria danyar les cèl·lules de la retina, l’iris es contrau i l’obertura es tanca, permetent que passi molta menys llum.

La capacitat d’adaptació de l’iris és important. I no respon únicament a la llum. L’estrès o els nervis també modulen la seva resposta. Per tant, la resposta correcta a la pregunta, quina és la part del cos que pot augmentar més la seva mida quan ens excitem? És... la pupil·la!

Això contradiu la Meg Ryan a la pel·lícula “Cuando Harry encontró a Sally”, quan assegurava que un home no pot saber si una dona està fingint un orgasme. Fixant-se en el comportament de la pupil·la és pot saber! (Encara que, quin idiota es dedica a analitzar pupil·les en aquests moments?)

I aquests canvis de mida fan que quan l’iris no és gaire homogeni en el color puguin tenir llocs variacions importants. Si la coloració és uniforme no passa res, però en ocasions, la distribució de taques marrons i blaves poden donar una coloració aparentment marronosa en situació normal... i una tonalitat diferent amb l’iris contret i les taques de color distribuïdes d’una manera diferent. Per això hi ha qui li canvia el color dels ulls segons l’estat anímic (i segons la llum o el grau de nervis o...).

Ja diuen que els ulls són el mirall de l’ànima. I certament mai no et pots refiar, perquè tant els ulls com les ànimes poden anar canviant amb el temps.

Que/Com pensarem en el futur?

Estimable señor José Ignacio Wert

Me permito escribirle desde este modesto rincón de Internet con motivo de la propuesta de reforma educativa que ha presentado recientemente. Como científico y persona interesada en la calidad de la enseñanza que se ofrece y su impacto en la formación de las futuras generaciones, he de mostrarle mi inquietud por los cambios que ha presentado.

Según se desprende de la información a que he accedido, va a desaparecer, entre otras, la asignatura de “ciencias para el mundo contemporáneo”. Supongo que es consciente que con esta desaparición muchos alumnos terminarán los estudios con un muy pobre conocimiento de temas científicos. Esto no es irrelevante ya que, como se ha hecho notar reiteradamente, en un mundo cada vez más dependiente de la tecnología, las personas sin una mínima formación en el campo de las ciencias estarán en clara desventaja. Conceptos como las terapias génicas, las células madre, el cambio climático, las limitaciones de las fuentes de energía o la importancia de enfermedades emergentes han de ser conocidos también por alumnos que se decanten por las humanidades o el arte. De la misma manera la literatura o la filosofía han de ser conocidas por los que se decidan por carreras tecnológicas o científicas. Entiendo que su cometido como ministro de educación debería ser tender puentes entre ciencias y letras y no cortar los pocos existentes.

Por otra parte, parece que se refuerza la importancia de la asignatura de religión. Por supuesto, tener conocimientos sobre religión es imprescindible para entender nuestra cultura así como las particularidades de otras culturas más lejanas. Aunque personalmente no soy creyente, de ninguna manera me parecería razonable un plan de estudios que no incluyera la enseñanza del hecho religioso. Otra cosa muy diferente es usar la escuela para el adoctrinamiento en una u otra religión.

Actualmente la mitad de los españoles es incapaz de nombrar ni un solo científico. Comprometer la enseñanza de ciencias y reforzar la de religión no parece una buena manera de cambiar este hecho. Aunque también es posible que esta sea la intención. Una población con un mínimo conocimiento del método científico, con lo que conlleva de un cierto escepticismo, es más difícilmente manipulable. Y por supuesto, una población manipulable es algo muy conveniente para la clase política y las élites de poder. Visto el grado casi insultante de manipulación ejercido por ustedes los políticos y los medios de comunicación afines, comprenderá que esta no me parezca una hipótesis descartable.

Finalmente querría comentar mi desconcierto inicial en el tema de la lengua catalana. El modelo educativo que teníamos en Cataluña desde hace treinta años cumplía con dos factores esenciales: garantizaba que al terminar la escolarización los alumnos conocieran tanto el catalán como el castellano y evitaba la división de la sociedad en dos comunidades separadas por el idioma. Actualmente todo el mundo entiende los dos idiomas aunque, por supuesto, cada uno habla el que mejor le parece. Lo que usted propone es, esencialmente, conseguir que parte de la población desconozca el catalán.

Por supuesto esto está creando un encendido debate que rápidamente deriva a temas de identidades nacionales y proclamas sobre la libertad de los padres para elegir, no tanto que conocimientos han de adquirir los niños sino en que idioma han de ofrecérselos. Puesto que usted no podía ignorar el efecto que tendría en este aspecto particularmente sensible, me permito sospechar que acaso sea una manera de desviar la atención sobre el poco interés que muestran en fomentar la cultura científica y el pensamiento crítico.

Por desgracia, usar cuestiones relacionados con Cataluña cuando se trata de desviar la atención de temas incómodos para los partidos en el poder parece ser una estrategia muy habitual en los últimos años. Las campañas de desinformación resultan efectivas y muchas personas creen sinceramente que en Cataluña el castellano está en peligro y que se persigue a los castellanoparlantes. Aunque falso, esto no es sorprendente si la única información que les llega proviene de determinados medios de comunicación que sistemáticamente tergiversan la realidad. Es divertido cuando nos acusan de estar adoctrinados por la prensa catalana, como si aquí no tuviéramos acceso a los medios de ámbito nacional. Como anécdota le diré que tengo amigos que se sorprendieron al descubrir que mis hijos hablaban correctamente el castellano. Su confusión resulta deprimente, aunque comprensible ya que esto es lo que se repite insistentemente en muchos lugares de la geografía española.

No insistiré en este aspecto ya que aquí intento centrarme en temas relacionados con la ciencia. Aunque no me resisto a hacer notar que parecería que desde la clase política se ha fomentado el conflicto entre Cataluña y el resto de España con el fin de obtener réditos electorales. El modelo educativo que tenemos funciona razonablemente bien y durante treinta años no ha sido causa de ningún conflicto. Ahora, mientras se discute encendidamente el idioma en que se dan las clases no se pone en el punto de mira la calidad de la educación que se está diseñando. Por cierto, tampoco se habla de la pérdida de poder adquisitivo de las pensiones, los incumplimientos de programas electorales o el indignante reparto de fondos públicos para proteger los intereses de sistemas financieros a costa de la sanidad, la ciencia, la educación o las pensiones. Una situación muy conveniente para el partido en el poder.

Desde mi punto de vista de científico le agradecería que intentara hacer lo posible para mejorar la calidad de la educación de este país promoviendo de manera adecuada el conocimiento científico. He de decir que algunas de sus declaraciones me hacen dudar de la percepción que ustedes mismos tienen del valor de la ciencia para la sociedad.

Y por supuesto, también le agradecería que esto lo hiciera sin contribuir a la (inquietante) idea que para ser buen español es necesario oponerse fervientemente a todo lo que suene a catalán. Aunque considerando el rédito político que obtienen así como algunas de sus más famosas declaraciones, le confieso que tampoco soy muy optimista en este punto.

Atentamente

PD: podrà haver-hi pensament científic en el futur? la evolució te la resposta i potser serà sorprenent... gràcies Dan.