Pervivència de l'espècie? quina?

Avui com moltes altres vegades faré referència a unes paraules magistrals del gran Daniel Closa, per comentar un altre insult a la inteligència per part de la nostra classe política.
Segons el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, un dels arguments que fa servir per oposar-se al matrimoni gai o, al menys, perquè no gaudeixi de la mateix protecció per part de les autoritats que el matrimoni natural és que “la pervivència de l’espècie no estaria garantida“.

Francament m’he quedat bocabadat. De veritat aquest és el nivell intel·lectual dels que manen? Creu que la supervivència de l’espècie està en perill? I que per defensar-la cal oposar-se al matrimoni homosexual? I que existeix una cosa anomenada “matrimoni natural”? És brutal, perquè pensant una mica en tot això arribem a conclusions inquietants.

L’espècie humana compta ja amb uns set mil milions de persones ocupant el planeta. Mai havíem sigut tantes persones juntes consumint recursos, ocupant espai, generant residus i competint entre nosaltres. Si hi ha alguna amenaça per la pervivència de l’espècie humana precisament és la superpoblació. Una persona que ocupa un càrrec de gran responsabilitat hauria de saber-ho o, al menys, tenir-ne alguna idea, ni que sigui rudimentària. El que en realitat caldria fer és disminuir el nombre global de naixements. En aquest sentit, i si realment li preocupa el futur de l’espècie, precisament hauria d’afavorir coses com el matrimoni gai, que augmenta el grau de felicitat dels seus components i que  disminueix (però avui en dia ja no anul·la) la probabilitat de reproducció. Just el que el planeta necessita!.

A més, segons el seu raonament, que hem de fer amb institucions que promouen el celibat i la castedat? Em pregunto: el celibat dels capellans no el considera una amenaça per la pervivència de l’espècie?

També hi ha això de matrimoni natural… Genial. M’ho guardaré com a definició d’oxímoron, ja que el concepte de matrimoni és qualsevol cosa menys natural. Poques institucions hi ha més directament fruit de la societat i de la cultura humana. El matrimoni ha rebut atacs per moltes bandes al llarg de la història, però tot i així segueix funcionant potser amb petites adaptacions als temps que corren. Agradarà més o menys, però s’ha mantingut durant moltíssims segles, cosa que fa pensar que compleix molt raonablement la seva funció. Quan una cosa funciona té tendència a mantenir-se sense necessitat de massa ministres defensant-la. Però és un concepte lligat a les societats humanes. Al medi natural no existeix aquesta cosa anomenada “matrimoni”.

La gent es casa per molts motius. L’amor és un d’ells, però no l’únic. Comoditat, interessos, tradicions, pressions familiars,… totes aquestes coses són motius que al llarg del temps han empès la gent a casar-se. Però entre ells no hi ha el concepte de la pervivència de l’espècie. Al menys jo no se de ningú que s’hagi casat per mantenir l’espècie. Per tant, potser no cal que el govern hi esmerci esforços en aquest sentit.

En realitat parlem de les declaracions d’un polític i per tant, només cal interpretar-les com un argument fal·laç per justificar la seva ideologia particular. No cal buscar llógica sota arguments pretesament “racionals” perquè només són trampes dialèctiques. Però irrita una mica que ja no es prenguin la molèstia de dissimular-ho amb un mínim de nivell. No puc evitar pensar que si volen reduir les classes de ciències i potenciar la religió és perquè les futures generacions s’empassin aquestes bestieses sense dificultats.

Perquè ben mirat, si fos cert que volgués assegurar el futur de l’espècie no l’hauria de preocupar el matrimoni gai. El que hauria de fer és, mira per on!, facilitar que la gent practiqués el sexe com més millor. Que els fills no representessin una càrrega per les famílies. Que la maternitat no fos un obstacle per les carreres professionals de les dones. Que les empreses no dubtessin per contractar noies en edat de ser mares. I que l’educació de les noves generacions fos de la millor qualitat possible.

Mentre no facin tot això, si us plau, deixin de marejar-nos amb coses com la pervivència de l’espècie. Més que res perquè si ignorem el que diuen i ens fixem en el que fan, no costa gaire imaginar la pervivència de quina espècie vol garantir.

Un dels moments cabdals del nou testament és el Sant Sopar. El vespre en que Jesús es reuneix amb els seus deixebles per sopar, deixa alguns dels darrers missatges i instaura l’eucaristia. Com passa sovint a la Bíblia, hi ha diferents interpretacions del que va ser exactament el que va passar ja que no tots els evangelis coincideixen del tot. Però això són detalls menors quan el que compta, o el que hauria de comptar, és el missatge espiritual.

La importància del Sant Sopar en la cultura europea queda clara quan ens adonem que segurament és un dels fets més representats en la iconografia al llarg de la història. El quadre del Sant Sopar de Leonardo da Vinci possiblement sigui un dels més coneguts i s’ha imitat en tota mena de imatges de propaganda o de series de televisió. Però la representació pictòrica del Sant Sopar també ha tingut una utilitat més enginyosa. Ha servit per veure com es modificaven els costums alimentaris al llarg del temps.

Per saber el que la gent menjava en determinats períodes històrics podem recórrer a la documentació, al que explicaven els novel·listes o a llistes d’aliments que es puguin recuperar en palaus o castells. Però tot això serà una mica esbiaixat. Normalment aconseguim informació sobre el que menjava la gent de classe alta. El menjar del dia a dia dels servents no és una cosa que es considerés digne de ser esmentada normalment.

Però uns investigadors van trobar una manera indirecta de comparar com canviava la idea del menjar que es tenia al llarg del temps. I el que van fer va ser agafar 52 quadres del Sant Sopar pintats en diferents èpoques entre els anys 1000 i 1800 i els van comparar. L’escena representada és la mateixa, els elements importants també són una constant, però la manera de representar-ho varia molt i és indicatiu del concepte que tenien els autors sobre un sopar en cada època.

Van mesurar la mida dels caps dels assistents al sopar, els dotze apòstols i Jesús, i van treure el valor mitjà. A continuació van mesurar la mida dels plats que hi havia pintats, la dels aliments que hi havia als plats i també la del pa que hi havia a la taula. I tot això ho van comparar amb la mida dels caps, que es feia servir com a sistema de referència. D’aquesta manera es va poder veure que a mida que passaven els segles, la quantitat de menjar i la mida dels plats anava augmentant de manera significativa. Els plats i el menjar augmentaven prop del 70 %, mentre que el pa incrementava la mida en un 23 %.

Això pot indicar que a mida que van passar els segles a Europa es va anar disposant de més menjar i per tant, a l’hora de pintar una taula hi representaven el que seria normal trobar en cada moment. De totes maneres, cal anar amb compte ja que també podria simbolitzar la importància que donaven al menjar en cada període històric. Una cosa és la quantitat real de menjar i l’altra la percepció que tenim del menjar. En tot cas, l’interessant no és tant la mida absoluta del menjar sinó el canvi experimentat al llarg dels segles.

Però sobretot és una manera enginyosa de treure informació sobre costums d’alimentació al llarg dels segles a partir de fonts ben inesperades. Aquest és un d’aquells casos en que personalment em resulta més interessant l’estratègia feta servir pels experimentadors que no pas el resultat de la recerca en si mateix.

Però, per si acava sent un experiment que perduri en el temps, avuí em menjaré una pizza mentre pateixo d'un altre Madrid-Barça i hem faré una foto per que algú ho pugui analitzar en el futur...

Ulls, de quin color?

Una de les primeres coses que notem quan mirem algú és el color dels ulls. Sobretot quan aquest color s’aparta de l’habitual. Per això aquí ens fixem més en els ulls blaus o verds, mentre que als països nòrdics destaquen els ulls marrons.

Però aquesta classificació és massa senzilla. De colors d’ulls n’hi ha molts matisos i tonalitats, igual que els colors de la pell o del cabell. Això és perquè la base fisiològica és la mateixa. La melanina, el pigment que ens dóna el color. Però en el cas de l’ull hi ha unes quantes particularitats força interessants.

El color més freqüent en els humans és un to marronós o castany. El motiu és que la melanina té precisament aquesta tonalitat. I quan parlem d’ulls negres simplement passa que hi ha molta més melanina que l’habitual, de manera que en realitat és un color marró molt fosc. Això és més freqüent per l'Àfrica. I és que els nivells de melanina de la pell, la del cabell i la dels ulls acostumen estar molt relacionats.

Els ulls de color blau són aquells que tenen molt poca melanina. Aleshores la llum pateix refraccions per l’iris i el color resultant és el blau. El color gris és quan ja pràcticament no n’hi ha gens de pigment. I el verd en realitat és quan hi ha una mica de melanina que acaba resultant en una barreja de blau i marró i que sembla verd.

Però el color no és immutable. Al néixer quasi tothom té els ulls blaus o molt clars i fins que no es sintetitza la melanina no s'adquireix el color definitiu. També pot canviar per determinades malalties o per l'envelliment. Curiosament, hi ha algun fàrmac que, com efecte secundari, pot causar canvis en la coloració dels ulls, enfosquint-los. Canvis que poden arribar a ser permanents. I això pot ser un problema estètic important, perquè no hi ha manera de controlar fins on canviaran.

En tot cas, el color dels ulls sempre porta a preguntar-se per les lleis de l’herència. D’entrada cal dir que no es tracta d’una herència regulada per un únic gen, de manera que les coses són una mica més complexes del que normalment es diu. Però en general el color marró és dominant. Cosa que no vol dir que pares amb ulls marrons no puguin tenir fills amb ulls blaus, encara que al revés si que requeriria unes quantes explicacions.

Però el color en realitat no és homogeni en un iris. Si el mirem de prop veurem que hi ha estries, taques, zones de més o menys color... De fet, igual que les empremtes digitals, cada persona té un patró de taques característic i únic. I això té a veure amb l’anatomia del múscul que forma l’iris.

La funció de l’iris és controlar la quantitat de llum que arriba a l’interior de l’ull. La retina té un marge de detecció, per això, si hi ha poca llum interessa aprofitar-la al màxim i en conseqüència l’iris s’eixampla. Pel contrari. Quan hi ha molta llum, que podria danyar les cèl·lules de la retina, l’iris es contrau i l’obertura es tanca, permetent que passi molta menys llum.

La capacitat d’adaptació de l’iris és important. I no respon únicament a la llum. L’estrès o els nervis també modulen la seva resposta. Per tant, la resposta correcta a la pregunta, quina és la part del cos que pot augmentar més la seva mida quan ens excitem? És... la pupil·la!

Això contradiu la Meg Ryan a la pel·lícula “Cuando Harry encontró a Sally”, quan assegurava que un home no pot saber si una dona està fingint un orgasme. Fixant-se en el comportament de la pupil·la és pot saber! (Encara que, quin idiota es dedica a analitzar pupil·les en aquests moments?)

I aquests canvis de mida fan que quan l’iris no és gaire homogeni en el color puguin tenir llocs variacions importants. Si la coloració és uniforme no passa res, però en ocasions, la distribució de taques marrons i blaves poden donar una coloració aparentment marronosa en situació normal... i una tonalitat diferent amb l’iris contret i les taques de color distribuïdes d’una manera diferent. Per això hi ha qui li canvia el color dels ulls segons l’estat anímic (i segons la llum o el grau de nervis o...).

Ja diuen que els ulls són el mirall de l’ànima. I certament mai no et pots refiar, perquè tant els ulls com les ànimes poden anar canviant amb el temps.

Que/Com pensarem en el futur?

Estimable señor José Ignacio Wert

Me permito escribirle desde este modesto rincón de Internet con motivo de la propuesta de reforma educativa que ha presentado recientemente. Como científico y persona interesada en la calidad de la enseñanza que se ofrece y su impacto en la formación de las futuras generaciones, he de mostrarle mi inquietud por los cambios que ha presentado.

Según se desprende de la información a que he accedido, va a desaparecer, entre otras, la asignatura de “ciencias para el mundo contemporáneo”. Supongo que es consciente que con esta desaparición muchos alumnos terminarán los estudios con un muy pobre conocimiento de temas científicos. Esto no es irrelevante ya que, como se ha hecho notar reiteradamente, en un mundo cada vez más dependiente de la tecnología, las personas sin una mínima formación en el campo de las ciencias estarán en clara desventaja. Conceptos como las terapias génicas, las células madre, el cambio climático, las limitaciones de las fuentes de energía o la importancia de enfermedades emergentes han de ser conocidos también por alumnos que se decanten por las humanidades o el arte. De la misma manera la literatura o la filosofía han de ser conocidas por los que se decidan por carreras tecnológicas o científicas. Entiendo que su cometido como ministro de educación debería ser tender puentes entre ciencias y letras y no cortar los pocos existentes.

Por otra parte, parece que se refuerza la importancia de la asignatura de religión. Por supuesto, tener conocimientos sobre religión es imprescindible para entender nuestra cultura así como las particularidades de otras culturas más lejanas. Aunque personalmente no soy creyente, de ninguna manera me parecería razonable un plan de estudios que no incluyera la enseñanza del hecho religioso. Otra cosa muy diferente es usar la escuela para el adoctrinamiento en una u otra religión.

Actualmente la mitad de los españoles es incapaz de nombrar ni un solo científico. Comprometer la enseñanza de ciencias y reforzar la de religión no parece una buena manera de cambiar este hecho. Aunque también es posible que esta sea la intención. Una población con un mínimo conocimiento del método científico, con lo que conlleva de un cierto escepticismo, es más difícilmente manipulable. Y por supuesto, una población manipulable es algo muy conveniente para la clase política y las élites de poder. Visto el grado casi insultante de manipulación ejercido por ustedes los políticos y los medios de comunicación afines, comprenderá que esta no me parezca una hipótesis descartable.

Finalmente querría comentar mi desconcierto inicial en el tema de la lengua catalana. El modelo educativo que teníamos en Cataluña desde hace treinta años cumplía con dos factores esenciales: garantizaba que al terminar la escolarización los alumnos conocieran tanto el catalán como el castellano y evitaba la división de la sociedad en dos comunidades separadas por el idioma. Actualmente todo el mundo entiende los dos idiomas aunque, por supuesto, cada uno habla el que mejor le parece. Lo que usted propone es, esencialmente, conseguir que parte de la población desconozca el catalán.

Por supuesto esto está creando un encendido debate que rápidamente deriva a temas de identidades nacionales y proclamas sobre la libertad de los padres para elegir, no tanto que conocimientos han de adquirir los niños sino en que idioma han de ofrecérselos. Puesto que usted no podía ignorar el efecto que tendría en este aspecto particularmente sensible, me permito sospechar que acaso sea una manera de desviar la atención sobre el poco interés que muestran en fomentar la cultura científica y el pensamiento crítico.

Por desgracia, usar cuestiones relacionados con Cataluña cuando se trata de desviar la atención de temas incómodos para los partidos en el poder parece ser una estrategia muy habitual en los últimos años. Las campañas de desinformación resultan efectivas y muchas personas creen sinceramente que en Cataluña el castellano está en peligro y que se persigue a los castellanoparlantes. Aunque falso, esto no es sorprendente si la única información que les llega proviene de determinados medios de comunicación que sistemáticamente tergiversan la realidad. Es divertido cuando nos acusan de estar adoctrinados por la prensa catalana, como si aquí no tuviéramos acceso a los medios de ámbito nacional. Como anécdota le diré que tengo amigos que se sorprendieron al descubrir que mis hijos hablaban correctamente el castellano. Su confusión resulta deprimente, aunque comprensible ya que esto es lo que se repite insistentemente en muchos lugares de la geografía española.

No insistiré en este aspecto ya que aquí intento centrarme en temas relacionados con la ciencia. Aunque no me resisto a hacer notar que parecería que desde la clase política se ha fomentado el conflicto entre Cataluña y el resto de España con el fin de obtener réditos electorales. El modelo educativo que tenemos funciona razonablemente bien y durante treinta años no ha sido causa de ningún conflicto. Ahora, mientras se discute encendidamente el idioma en que se dan las clases no se pone en el punto de mira la calidad de la educación que se está diseñando. Por cierto, tampoco se habla de la pérdida de poder adquisitivo de las pensiones, los incumplimientos de programas electorales o el indignante reparto de fondos públicos para proteger los intereses de sistemas financieros a costa de la sanidad, la ciencia, la educación o las pensiones. Una situación muy conveniente para el partido en el poder.

Desde mi punto de vista de científico le agradecería que intentara hacer lo posible para mejorar la calidad de la educación de este país promoviendo de manera adecuada el conocimiento científico. He de decir que algunas de sus declaraciones me hacen dudar de la percepción que ustedes mismos tienen del valor de la ciencia para la sociedad.

Y por supuesto, también le agradecería que esto lo hiciera sin contribuir a la (inquietante) idea que para ser buen español es necesario oponerse fervientemente a todo lo que suene a catalán. Aunque considerando el rédito político que obtienen así como algunas de sus más famosas declaraciones, le confieso que tampoco soy muy optimista en este punto.

Atentamente

PD: podrà haver-hi pensament científic en el futur? la evolució te la resposta i potser serà sorprenent... gràcies Dan.

Abans de posar la llengua en moviment...

Avui faré referència, com altres moltes vegades, a un article del científic Daniel Closa, sobre les desafortunades paraules que a vegades esculpim, sense passar pel "filtre", amb certa facilitat...
El tema estrella de les xarxes socials d’ahir segurament va ser el comentari de la presentadora de TVE Mariló Montero parlant al voltant de l’assassí del Salobral i la notícia que els seus òrgans no s’aprofitarien per fer trasplantaments. La presentadora va dir que “Yo no puedo negarles que he sentido tranquilidad al saber que los órganos de este hombre no van a dar vida a nadie, sinceramente. Yo no querría esos órganos. No está científicamente comprobado, pero nunca se sabe si ese alma está trasplantado también en ese órgano”.

Naturalment, twitter de seguida es va omplir de piulades al voltant de la frase. Normal, perquè en un parell de frases condensa un grapat important d’errors relacionats amb la ciència , els trasplantaments, l’anima i fins i tot la delicadesa.

Això de la delicadesa ho dic perquè si ets una persona que està esperant un pulmó, un ronyo o un fetge que t’ha de salvar la vida, ha de fotre molt que algú digui que se n’alegra que uns òrgans no vagin per ser trasplantats perquè el donant era un assassí o una mala persona. Hi ha comentaris que cal mesurar per respecte a les persones que viuen pendents d’un fil a la llista de trasplantament. Moltes persones moren perquè aquell fetge o aquell cor que esperaven no arriba a temps.

Si en aquest cas els òrgans no s’aprofitaran segur que és per altres motius. A la pràctica no hi ha tants òrgans que serveixin ja que les condicions de la mort, l’estona que passa fins l’extracció dels teixits, l’estat de salut del donant, i molts més factors són els que al final ho determinen.

Sobre si amb un trasplantament d’òrgans també es trasplanta l’ànima, doncs que podem dir? És una reacció molt primària, quasi primitiva, enfront una tecnologia que sembla ser encara una mica massa desconeguda. Com a tema per pel·lícules de por de sèrie B no està malament. Però pensar realment que alguna cosa del caràcter del donant viatja amb el pàncrees, les retines o el fetge, vol dir tenir una idea molt simple de com funciona el nostre cos.

Les transfusions de sang també transmetran part de l’ànima? I les vàlvules de porc que es fan servir per substituir vàlvules cardíaques defectuoses?

Ahir va aclarir el que volia dir i el perquè. Aparentment, en un article a la contra de la Vanguardia, una dona que havia rebut un trasplantament de cor afirmava que notava la presencia del donant. En realitat això només demostra que el poder de la suggestió és molt gran. És el mateix fenomen que es dona quan notem com una presència inquietant al darrere nostre mentre caminem de nit per un carreró fosc.

Però la frase que més m’ha interessat és la de la doble negació. No està científicament comprovat que això no passi! És una construcció sintàctica extremadament útil perquè sembla que serveix com argument per absolutament tot el que vulguis. Des del punt de vista de la lògica és una bestiesa, però en una discussió lleugera pot colar. Si ho penses un moment, de seguida veus que no té gaire sentit. Tampoc esta científicament comprovat que els follets no existeixin. No està científicament comprovat que el déu Thor no ens miri des del cel. No està científicament comprovat que no… el que us passi pel cap. Per descomptat, que no estigui demostrat que no, no vol dir que sigui que si. Aquesta manera d’argumentar enganyosament és el que en lógica en diuen una fal·làcia. I en concret, aquest és un bon exemple d’un argument ad ignorantiam o argument d’ignorància.

La frase la va posar de moda l’Eduard Punset , pel qual tinc un profund respecte i en molts casos admiració però... quan va dir que no està comprovat científicament que ell tingui que morir. Allò era una broma (suposo), però va tenir més èxit del esperat. En realitat és la mena d’arguments que es fan servir en ambients pseudocientífics per justificar actituds poc realistes. Pots afirmar la bestiesa que vulguis i tot seguit dir (amb posat seriós) “no està demostrat que el que dic no sigui cert”.

En realitat imagino que el que volia dir era simplement “quin mal rotllo, els òrgans d’algú que ha comés un crim”. Aquest és un sentiment visceral que puc entendre perfectament. Però hauria d’haver mesurat una mica (molt) més la manera com ho ha expressat i el raonament que ha fet.

Gràcies Dan.

Plaer... però, poca broma!

Un dels plaers que arriben amb la tardor és el d’anar a buscar bolets. Hi ha qui els va a caçar o a collir. Són els que en saben de veritat, els del país, els boletaires amb majúscules. Jo sempre he sigut un aficionat per qui els bolets són part del dia al bosc, però també una excusa per fer un bon esmorzar a Bagà o al peu del Pedraforca acompanyats d’un cistell que faria riure als entesos.

I, naturalment, no m’arrisco gens amb els bolets. Agafo única i exclusivament Rossinyols a l’estiu i Rovellons o Pinetells, Potes de Perdiu i Llanegas a la tardor. El motiu és que aquests els puc reconèixer mentre que de la resta no n’estic segur al cent per cent. I amb els bolets poca broma!

El cas és que, malgrat les advertències de les autoritats i dels medis de comunicació, cada any hi ha uns quants morts per intoxicació amb bolets. I el gran responsable de la majoria d’aquests accidents (a part del propi boletaire) és la Farinera Borda (Amanita phaloides). De fet, quasi totes les morts per culpa del consum de bolets a casa nostra són degudes a farineres bordes, que si són petites es poden confondre amb el deliciós Ou de Reig (Amanita caesarea).

El verí de la Farinera Borda resulta particularment letal. Primer perquè el bolet no té un gust especialment dolent, de manera que la menges i et quedes tan tranquil. El verí ja és a dins i comença a fer efecte, però no causa símptomes importants d’entrada i els que causa, desapareixen aviat, cosa que fa pensar que ja ha passat tot. I quan apareixen els símptomes seriosos ja és massa tard. A sobre, és resistent a la cocció. Mentre que alguns bolets perden la toxicitat en cuinar-los, les Farineres Bordes segueixen igual de tòxiques.

Per això, si sospiteu que us heu cruspit una Farinera Borda, no espereu a trobar-vos malament i aneu immediatament a urgències. Perquè és una urgència. És disposa de poques hores per mirar d’eliminar les toxines. El que es fa és un rentat d'estómac i s’administra carbó col·loidal, una substància que fa d’esponja i absorbeix el verí, per tal que passi per l’intestí sense ser absorbida. També es pot mirar de fer una hemofiltració, això és filtrar la sang, amb la mateixa idea.

El principal verí que conté és l'amanitina, que actua d’una manera ben destructiva. Ja sabeu que les nostres cèl·lules constantment estan fabricant diferents proteïnes necessàries pel bon funcionament. Les instruccions per fer cada una d’aquestes proteïnes es troben a l’ADN de les cèl·lules, és el que anomenem els gens. El cas és que l’ADN es troba situat dins el nucli de les cèl·lules, mentre que les proteïnes es fabriquen fora del nucli, al citoplasma. Per tant el que es fa és sintetitzar una mena de “copia” del gen que si que pot sortir del nucli. Aquesta copia no és d’ADN sinó d’una molècula semblant, l’ARN, que degut al paper que fa anant del nucli fins al citoplasma s’anomena “ARN missatger”.

Doncs l’amanitina el que fa és interrompre la síntesi d’aquest ARN missatger. Les instruccions per fabricar proteïnes deixen d’arribar i la cèl·lula comença a deixar de funcionar. Això afecta particularment al fetge. Altres teixits com el ronyó o el sistema nerviós també reben, però les cèl·lules del fetge són les més sensibles a l'amanitina. I per això és tan greu. El fetge està constantment enviant senyals a la resta del cos per tal de mantenir el metabolisme funcionant correctament. S’encarrega de processar els nutrients, mantenir els equilibris de minerals, energètic, bona part de l’hormonal... Si les cèl·lules del fetge deixen de funcionar, la mort esdevé ràpida i inexorable en poques hores.

I això és el que passa després de menjar un únic bolet d’aquests. Amb pocs mil·ligrams de tòxic n’hi ha prou per destruir les cèl·lules del fetge. El problema és que mentre queden unes quantes de viables no notem gran cosa. I quan comencen els vòmits, la febre, la taquicàrdia... és que perquè ja pràcticament no queda gens de fetge funcionant i aleshores ja no hi ha res a fer. Les cèl·lules del fetge ja són mortes. L’única opció és un trasplantament de fetge d’urgència. Una cosa que no sempre es pot fer en el curt espai de temps disponible.

Per tant, és millor deixar els bolets pels entesos de veritat. Digueu-me pixapins, però seguiré amb l’esmorzar de pagès a un poblet del Pirineu, amb la il·lusió d’un cistell modest però que a mi m’omplirà de goig, i amb uns pocs rovellons que cuinaré a la brasa, amb all i julivert i ben tranquil pel que fa a la seguretat.

Comencem pel principi

Bé, després d'aquest llarg "parón" en el blog, és el que comporta un trasllat de consulta, vull començar la temporada parlant de bolets, però potser diem-li, en primer lloc fongs, que al plaer alimentari i culinari ja hi arribarem, més endavant.
Sents la paraula “fong” i el primer que pensem és en un bolet o en una floridura. En tot cas, en organismes poc importants, com un afegit als éssers vius importants, els animals i les plantes. De fet, fins fa poc els fongs es consideraven plantes. Després de tot, creixen com les plantes, estan immòbils com les plantes, es reprodueixen de manera semblant a les plantes i , en el fons, els bolets tenen tot l’aspecte de plantes. Per això els imaginem com una mena de plantes de segona divisió.

Un greu error. L’estudi del seu material genètic i del seu metabolisme revela que un fong està molt més emparentat amb nosaltres que amb una planta. Per això es considera un regne a part. Un regne amb un milió i mig d’espècies diferents, de les que fins ara només n’hem catalogat 70.000.

El món seria un indret ben diferent sense fongs. Són ells els que s’encarreguen de fer neteja de la matèria orgànica. Els arbres caiguts, els animals morts i qualsevol tipus de matèria orgànica pot ser digerit en part per molts organismes. Però els campions a l’hora de digerir matèria orgànica que qualsevol tipus són els fongs. Són l’autèntic i insubstituïble servei de neteja de la natura.

En això veiem una de les similituds entre animals i fongs. Les plantes viuen aprofitant la matèria inorgànica i l’energia del Sol per fabricar-se la seva matèria orgànica. En canvi, els animals i els fongs ens alimentem d’aquesta matèria orgànica que fabriquen les plantes. Només hi ha un “petit” detall que diferencia la manera que tenim d’aprofitar-ho.

Nosaltres ingerim l’aliment i a quan el tenim a l’interior, dins l’estómac, el digerim. En canvi, els fongs el que fan és instal·lar-se sobre la matèria orgànica, començar a deixar anar els enzims digestius i deixar que actuïn. Tot seguit simplement van absorbint la matèria orgànica ja digerida. Com que la digestió la fan externa, poden disposar d’uns enzims digestius extremadament potents, capaços de digerir gairebé qualsevol cosa. Uns enzims que ens resulten molt útils quan els purifiquem i aprofitem de manera industrial.

Normalment els fongs no els veiem. Són filaments invisibles que es van escampant pel terra i les superfícies de les coses on hi poden arribar. Només els veiem quan detecten menjar, envien senyals químics i totes les hifes acaben omplint la regió on hi ha l’aliment. Pot ser una zona de terra on hi ha una caca d’ocell, un tronc mort, una peça de fruita deixada sobre la nevera, o la zona humida de suor entre els dits dels nostres peus. I també veiem el seu mecanisme reproductor, els bolets. Molt més espectaculars i bonics que el fong en si mateix, però que estrictament només són estructures fabricades pel fong per deixar anar espores.

I si penseu que els fongs només fan nosa i no són gaire importants, faríeu bé de recordar que sense ells no tindríem pa, cervesa, vi, antibiòtics, detergents o al·lucinògens. Amb certesa no hi hauria líquens, que no deixen de ser un fong combinat amb una alga. Però probablement tampoc tindríem boscos, plantes, ni animals. Dues de cada tres plantes poden viure gràcies a associacions amb fongs. I de fet, probablement van poder colonitzar terra ferma gràcies a que els fongs havien fet el pas uns quants milions d’anys abans.

De fet, per fer-nos una idea de la importància dels fongs a la història del nostre planeta podem fer una ullada a la gran extinció del permià. En aquell esdeveniment va desaparèixer el 90 % de les espècies i durant uns quants milions d’anys, la Terra va ser un erm habitat bàsicament per fongs. Si un alien hagués arribat en aquell moment s’hauria endut una impressió ben diferent de com és la Terra. Potser a nosaltres ens semblaria un indret inhòspit, però des del punt de vista dels fongs segur que era un paradís!