Color de cabell i dolor

Que la vida és complicada ja ho sabem tots, però de vegades les coses poden arribar a ser ben desconcertants. En estudis científics, no és gens infreqüent topar amb coses que, aparentment no tenen cap relació i que al final estan profundament entrelligades. En castellà diuen que no s’ha de barrejar “la velocidad con el tocino”, però a la vida real de vegades si que es barregen coses sorprenents.

Un exemple ben representatiu són uns estudis que mostren la importància de ser dona pèl-roja a l’hora de decidir... la dosi d’anestèsia necessària per treure el dolor. És interessant perquè semblen dos fets sense relació i també perquè, de fet, encara no n’han tret l’aigua clara.

Alguns investigadors es van posar a estudiar si realment hi havia una connexió entre el color del cabell i la sensibilitat al dolor ja que molts dentistes opinaven que als pèl-rojos els havien de posar més anestèsic per evitar el dolor. Podia ser una llegenda urbana particular dels dentistes, però valia la pena mirar-ho. I en un estudi van trobar que, efectivament, calia un 20% més d’anestèsia per treure el dolor en el cas de les persones amb el pèl roig.

La causa sembla estar en una mutació d’un gen concret, el del receptor de la melanocortina-1 (o MC1-R). El nom ja ens indica que es tracta d’un receptor, és a dir una proteïna que es troba a la membrana de la cèl·lula i que s’activa quan se li uneix una hormona anomenada melanocortina. Aquest receptor és abundant en els melanòcits, les cèl·lules de la pell encarregades de fabricar els pigments. Si no estan actius fan un tipus de pigment anomenat feomelanina, de color vermellós. Però tant bon punt s’activen, comencen a fer molta mes eumelanina, un pigment molt més fosc. La diferència és nota molt en algunes zones del cos riques en feomelanina com els llavis o els mugrons.

Les persones que tenen aquest receptor alterat fan sempre més feomelanina que eumelanina, i el resultat és el cabell pèl-roig. En realitat és més complex perquè hi ha diferents tipus de mutacions al gen MC1-R que poden tenir diferents efectes. A més, hi ha altres gens implicats. Les coses gairebé mai són simples.

Però resulta que, a més dels melanòcits de la pell, el gen MC1-R també s’expressa al cervell, justament en zones encarregades de processar la percepció del dolor. Això permet entendre que una mateixa mutació faci que el cabell tingui un color determinat i alhora, que la sensibilitat al dolor sigui particularment elevada. Al cos no és infreqüent que una proteïna faci diferents feines, de manera que això no és cap sorpresa.

De totes maneres, quin paper fa exactament al cervell encara no està clar.

Però per acabar d’embolicar la troca, tot i que hi ha aquests treballs han trobat que les persones pèl-roges necessiten més anestèsia, també hi ha altres estudis que conclouen que en realitat les dones pèl-rojes necessiten menys anestèsia. Aleshores...?

Potser els investigadors eren uns sapastres? Potser tenien interessos en la fabricació d’anestèsics? Potser hi ha subgrups de pèl-rojos? O potser simplement és que... les coses són complicades.

El que sembla és que els dos estudis són correctes però que no es poden comparar ja que feien servir anestèsics i dolors diferents. El dolor és pot generar de moltes maneres i els anestèsics funcionen per diferents mecanismes. En el cas del dolor dels dentistes, un component important és la inflamació associada al mal de queixals, les càries i la intervenció. Aquest tipus de dolor presenta unes característiques diferents del dolor causat per un tall o una cremada. I la resposta als analgèsics no és la mateixa.

Si aquesta fos l’explicació, les dones pèl-roges tenen motius per posar-se més nervioses a l’hora de visitar el dentista. Necessitaran una mica més d’anestèsia que no pas els morens o castanys. En canvi, amb altres tipus de dolor, semblaria que ho tenen millor, el perceben menys i responen millor a alguns anestèsics. I sembla que les hormones hi participen en tot plegat ja que aquestes diferencies no s’observen en el cas dels homes.

I no. No se que passa amb els rossos. Els estudis que he vist comparaven pèl-rojos amb morens. Suposo que hi haurà estudis amb rossos, però la història ja era prou embolicada i amb els rosos ja mi fixaré un altre dia.