Perque, exactament... que és un omega tres?
Aquí he de fer una petita confessió. Durant molt temps jo tampoc tenia ni una aproximació exacta de que eren.
Però una vegada t’adones del problema, ja ha sigut fàcil entendre que és això tant important que hem d’afegir a la llet, la mantega, els cereals i, com ens descuidem, també ho afegiran als xampús o als preservatius.
En realitat no cal entrar en massa detalls químics per comprendre la importància. N’hi ha prou de saber que un àcid gras és una cadena d’àtoms de carboni units un rere l’altre, com si fossin nens agafats de les mans, i amb un grup àcid a un extrem. Segons el nombre de carbonis tindrem un o altre àcid gras. Per exemple un àcid palmític és un àcid gras de 16 carbonis, mentre que un esteàric en té 18. Acostumen a ser nombres parells perquè les cèl•lules els fabriquen afegint els carbonis de dos en dos.
La gràcia és que la manera com s’uneixen els carbonis pot presentar una particularitat química anomenada “insaturació”. Ara no entrarem en el que és, però si que és important el nombre d’insaturacions que té i la posició que ocupen. Per exemple, l’àcid oleic, el de l’oli d’oliva, té 18 carbonis i una única insaturació en la posició 9.
Doncs el que fa importants els ω3 és el fet que les cèl•lules dels animals poden afegir insaturacions sense problemes en les primeres posicions. Però més enllà de la 9 ja no poden. L’enzim que s’encarrega de fer-ho ja no hi arriba. I el cas és que realment ens fan falta àcids grassos amb insaturacions més enllà de la posició 9. Ja que no els podem fabricar, doncs els hem d’incorporar a través de la dieta. Vaja que ens els hem de menjar!
Per aquest motiu es diuen “àcids grassos essencials”. Perquè és essencial que la nostra dieta en contingui. En cas contrari, apareixen malalties, igual que passa quan ens falta alguna vitamina.
Doncs uns d’aquests àcids grassos essencials són alguns ω3. Que es diuen així perquè, a diferència dels químics, els metges i fisiolegs contem des del final i no des del principi de l’àcid gras. Un ω3 té la insaturació en el carboni que fa tres contant des del final de l’àcid gras.
El problema segueix sent que nosaltres (els animals) no els podem fabricar i que cal ingerir-los. Per tant cal obtenir-los de les plantes que si que els poden fer o, encara millor, del peix.
Un moment! He dit que els animals no en poden fer i ara resulta que els peixos si? Doncs no. El que fan els peixos, com el salmó, és incorporar i acumular els ω3 a partir de les algues que mengen. I posats a triar, sempre és millor un bon plat de salmó a la planxa, amb el seu sofregit amb all i alguna coseta més, que no pas un comprimit d’algues espirulines.
Les sardines també en són una bona font. De petit no m’agradaven, però ara pensar en un esmorzar a base de sardines a la planxa amb pa amb tomàquet i un glopet de vi s’acosta a l’ideal de paradís. Si això pot ser un cap de setmana a prop del mar ja ni us ho explico.
És clar. Amb incloure peix a la dieta ja n’hi ha prou per tenir els ω3 que necessitem. També ens calen ω6, però com que aquests es fan servir en l’elaboració de molts aliments, tots n’anem sobradíssims.
I com passa amb les vitamines, el que cal és tenir el necessari per no patir una deficiència. Tots els que tinguem de més no fan nosa, però per descomptat no faran que ens trobem millor, ni que ens aprimem i no acceleren el metabolisme ni ens garanteixen millor salut.
De manera que com sempre que parlem de nutrició, i si no tenim cap malaltia que obligui a controlar el que mengem, el millor és fer una dieta ben variada i oblidar-se de suplements. Tant simple com això.
Una cosa que aquí, a la Mediterrània, és fàcil de fer i amb possibilitats extremadament saboroses.
