La qüestió és senzilla si ens adonem que el que notem no és literalment fred sinó la “sensació” de fred. Des d’un punt de vista subjectiu no hi ha cap diferència, però amb un termòmetre de seguida  ens adonem que no és el mateix. El nostre cos disposa de terminals  nervioses per detectar els  estímuls que ens generen les diferents sensacions que experimentem. Si  notem calor és perquè hi ha neurones que es posen en marxa a partir de  determinada temperatura. El cervell sap que fa calor només quan aquestes  neurones envien senyals. El mateix passa amb el dolor, amb la pressió,  amb el tacte o amb la llum. Escampats en diferents indrets del cos tenim  neurones especialitzades en detectar aquests estímuls i, quan ho fan,  envien un senyal nerviós al cervell.
  subjectiu no hi ha cap diferència, però amb un termòmetre de seguida  ens adonem que no és el mateix. El nostre cos disposa de terminals  nervioses per detectar els  estímuls que ens generen les diferents sensacions que experimentem. Si  notem calor és perquè hi ha neurones que es posen en marxa a partir de  determinada temperatura. El cervell sap que fa calor només quan aquestes  neurones envien senyals. El mateix passa amb el dolor, amb la pressió,  amb el tacte o amb la llum. Escampats en diferents indrets del cos tenim  neurones especialitzades en detectar aquests estímuls i, quan ho fan,  envien un senyal nerviós al cervell.
Doncs  també tenim receptors per detectar el fred. Neurones que tenen a la  membrana cel·lular unes proteïnes que, quan la temperatura baixa per  sota dels 26 graus, comencen a activar-se, fent que la neurona envii el  senyal al cervell. Es quan aquest senyal arriba, que nosaltres  experimentem la sensació de fred. 
Doncs  resulta que, casualitats de la vida, a més del fred hi ha alguns  composts químics que també posen en funcionament aquest receptor. I un  dels més eficients és el mentol.  Quan el mentol entra en contacte amb els receptors de fred que tenim a  la boca, els estimula intensament. Aleshores el cervell reb senyals de  fred i interpretem que la boca sen’s refreda. 
Per aquest motiu, la proteïna receptora és coneix amb el nom de CMR-1 per Cold and Menthol Receptor 1, és a dir, Receptor del Fred i del Mentol 1. També es coneix amb un altre nom TRPM8 (Transient receptor potential cation channel subfamily M member 8) molt menys imaginatiu.
Aquest  receptor s’està estudiant molt ja que la sensació de fred s’ha  relacionat amb un cert efecte anestèsic. Sembla que el funcionament de  les neurones que tenen aquest receptor hi té alguna cosa a veure i  potser es podrien dissenyar anestèsics basats en l’activació dels  receptors del fred. La cosa però no és senzilla. Segons la intensitat,  el fred pot insensibilitzar una zona o bé pot resultar intensament  dolorós. Segurament caldrà entendre millor el mecanisme que hi ha al  darrera abans de disposar d’anestèsics amb gust a menta.
A  més, aquest receptor també es localitza en indrets inesperats. Que hi  hagi receptors de fred a la pell o a la boca sembla entenedor, però  també n’hi ha a la pròstata i a la bufeta. I realment no sabem que hi fan allà.
En  tot cas, això dels caramels de menta és un bon exemple de com al final  no importa com són les coses en realitat sinó com les experimentem  subjectivament. Si em vull refrescar la gola, no cal que la refredi,  n’hi ha prou amb que el meu cervell s’ho cregui. 
Sospito que enganys similars ens els fem en molts més aspectes de la vida, però que hi farem. Els humans som així.

