El simpàtic Déu Pan

Segons la mitologia grega, Pan era el deu dels pastors i dels ramats i, com que sempre anava perseguint les nimfes pels boscos, també és el deu de la fertilitat i la sexualitat masculina. El representaven amb la part inferior del cos en forma de boc i la resta en forma humana. Finalment, sempre anava tocant una mena de flabiol que també es coneix, és clar, com la “flauta de pan”.

Sembla que el deu Pan era molt “simpàtic” i gaudia fent aparicions sobtada en plena nit causant esglais a les víctimes de les seves bromes. És per això que un brot sobtat de terror a alguna cosa desconeguda es coneix com un atac de pànic (del grec panikós, que simplement vol dir “de Pan”).

I com que cada vegada m’agraden més els jocs de paraules i les etimologies, no puc resistir-me a fer notar que realment el deu Pan era molt simpàtic... ja que un atac de pànic està causat, bàsicament, per una excessiva activació del sistema nerviós simpàtic.

Ja sabeu que al nostre sistema nerviós, a part de les funcions superiors, també hi ha un grapat d’activitats que es fan de manera automàtica. Això és una sort ja que no cal controlar la pressió sanguínia, el ritme respiratori o la temperatura corporal. De tota la feina rutinària de manteniment del nostre cos se n’encarrega el sistema nerviós autònom.

I aquest té dos grans divisions que s’anomenen sistema simpàtic i sistema parasimpàtic. Aquests sistemes són uns feixos de nervis que corren al llarg de la medul·la espinal i que emeten innervacions per tot arreu del cos. I funcionen com les dos cares de la moneda, el ying i el yang del control fisiològic. Si un accelera una activitat l’altra la frena. Si un fa pujar la pressió, l’altra la disminueix. Si un activa l’altre inhibeix.

En general es pot dir que el simpàtic s’encarrega de posar en activitat el cos, mentre que el parasimpàtic el relaxa. Quan els nervis del sistema simpàtic s’activen el resultat és que exactament el que passa quan estem a punt de barallar-nos, de lluitar... o de sortir fugint per cames enfront d’un perill.

Però si el que s’activa és el parasimpàtic... doncs tot el contrari, la calma, la nyonya, s’imposen, que cal estalviar energies i viure tranquil. Sense passar-se, és clar.

Per tant, la nostra vida rutinària depèn d’un delicat i acurat equilibri entre els nivells d’activitat d’aquests dos sistemes.

Doncs quan una persona pateix el que es coneix com un atac de pànic, una afecció cada vegada més freqüent, passa una experiència realment desagradable. El cos actua com si es descontrolés i pots arribar a creure que ets a les portes de la mort. Però en realitat, el que acostuma a passar és que el sistema nerviós simpàtic s’ha posat en funcionament d’una manera massa intensa, o que el parasimpàtic no està fent la seva feina prou intensament.

El resultat és que el cor batega més de pressa, la pressió sanguínia augmenta, la respiració s’accelera, les pupil·les es dilaten, suem, la sang es redistribueix cap a les zones interiors de l’organisme i el metabolisme en general s’accelera. Tot molt raonable si t’has d’enfrontar a un enemic, si estàs sent víctima d’un atracament o si, un avantpassat nostre topava de cara amb un depredador. Però quan et passa sense motiu aparent és normal pensar que alguna cosa va molt malament a l’organisme. Per poc hipocondríac que siguis, de seguida penses en infarts, mort sobtades, accidents cerebrals o el que sigui.

I tot i sabent-ne el motiu, costa un gran esforç recordar que no passa res, que en pocs minuts tot tornarà a la normalitat, quan el sistema parasimpàtic es decideix a compensar l’activitat d’un sistema nerviós que, en ser autònom, difícilment podem controlar..

Hi ha fàrmacs per tractar això, però sempre és un mal negoci remenar gaire el sistema nerviós, que ha de fer moltes, moltíssimes, funcions insospitades constantment com per anar-lo alterant. Encara que quan toca, toca.

I si no, sempre queda el remei dels frikis. Recordar la novel·la Dune, i anar-se repetint la lletania de les dames Bene-Gesserit. “... afrontarè la por. Permetré que passi sobre meu i a través meu. I quan hagi passat... allà on hi havia por ja no hi haurà res. Tan sòls hi serè jo.”

Com sempre. Fàcil de dir. Però durant un atac de pànic, extremadament difícil de fer.

El que deia: Simpàtic el Deu Pan.