Un exemple d’això és una sensació d’allò més habitual. Una que experimentem cada dia algunes vegades. La gana.
Crec adient parlar d'aquest terme, després de festes, ja que molts d'aquests dies si algo hem trovat a faltar ,és aquesta sensació. Hem passat del "tinc gana" al "que fart estic" o a la gula ,que ja hi haura moment de parlar de pecats capitals.
Per quin motiu tenim gana? Sembla una ximpleria, però el cas és que encara en tenim molts dubtes i el mecanisme que ho controla és realment complicat.
Per començar, la gana és una sensació subjectiva i, per tant, s’origina al cervell. Sabem que hi ha una zona de l’hipotàlem, que és l’encarregada de generar la sensació de gana. Aquell malestar difícil de definir que ens empeny a cercar aliment. En principi, aquest “centre de la gana” es comença a posar en funcionament unes quantes hores després de la darrera ingesta, però això no és exacte. No és el mateix de dia que de nit, de manera que el ritme de la gana està modulat i adaptat als ritmes circadiaris de repòs i activitat. A més, hi ha un altre centre al cervell que s’encarrega de generar la sensació de “sacietat”.
Però això és la base mínima per controlar el sistema. Després arriben les modificacions i adaptacions. Per exemple, més enllà dels ritmes, la quantitat d’energia ingerida pot activar o desconnectar aquests centres. Després d’un àpat immens, triguem més a tenir gana i ens podem saltar perfectament un àpat sense problemes. En canvi, si hem realitzat una despesa energètica important, el centre de la gana es posa a funcionar ignorant completament el rellotge intern. Un mal organisme seria aquell que no reguli la ingesta en funció de la disponibilitat d’energia.
Per tant, el cervell sap com està l’organisme pel que fa a necessitats energètiques. D’això se n’encarreguen unes quantes hormones i metabòlits que tenen més o menys importància i que encara no coneixem del tot. Sabem que la insulina, la glucosa, la grelina, la colecistoquinina i altres s’encarreguen de fer saber al cervell si cal tenir gana o cal sentir-se tips.
Però també hi ha altres estímuls importants. Per exemple, efectes mecànics de l’estòmac. Si està buit i els budells també, hi ha nervis que envien senyals al cervell demanant “marxa”. En canvi, tenir les parets de l’estòmac dilatades envia uns altres senyals nerviosos que disminueixen la gana. I això no depèn de la presencia de menjar. És una pura resposta mecànica activada pel múscul de la paret de l’estómac que s’estira.
De totes maneres, l'activació dels senyals de sacietat requereix una estona. Per això és millor menjar a poc a poc. Donem temps a l'organisme a regular correctament la situació. Si mengem massa de pressa, resulta que quan el cervell s'adona que ja estem tips hem seguit menjant molt més del que calia.
Amb tot això, el cervell pot integrar tots els senyals i decidir si hem de tenir gana o no. Però a més hi ha els efectes dels estímuls externs. La visió de l’aliment, l’olor del menjar, el soroll de la beguda que és abocada l vas, tots aquests estímuls poden activar solets la sensació de gana encara que l’organisme estigui avisant que no cal, que ja tenim prou energia i menjar dins. Això ho saben molt bé els de l’industria alimentaria, que dissenya els productes per tal que resultin el màxim d’estimulants possibles.
Com de potents poden ser aquests senyals ho sabeu tots els que us heu trobat fent salivera en veure algun menjar o un pastís a l’aparador de la botiga. Simplement l’estímul activa la sensació que el menjar és imminent i el cervell ja posa en marxa alguns dels mecanismes de la digestió. Generació de saliva, moviments intestinals, secreció gàstrica... Amb tot això funcionant a ple rendiment, a veure qui es resisteix a comprar el paquet de bombons o la beguda refrescant rica (extremadament rica) en calories.
Naturalment un problema és que el nostre organisme està adaptat a situacions en les que passar gana era molt més normal que no pas el anar sobrat de menjar. Per això tenim més mecanismes que ens empenyen a aprofitar fins la darrera caloria que se'ns posi per davant que no pas a controlar els nivells d’ingesta. I per això ara, quan vivim en una societat que va sobrada d’aliments, simplement responem a la crida de la nostra fisiologia i acabem desenvolupant societats patológicament obeses.
